Gràcies, Fatiha

L’any 2004, en una Girona tradicional i perplexa davant dels nous catalans, vaig gaudir de la Fatiha Benharref com a alumna i treballadora en un programa de mediació intercultural. Allà hi va haver el punt d’ingenuïtat necessari per fer possible un projecte diferent, i la sort de trobar participants que eren una gran matèria primera. Entre ells la Fatiha, sempre amb una cortesa actitud d’aprenentatge i, alhora, ensenyant-nos mil coses gràcies al seu ric bagatge i a la seva sensibilitat. De fet, personificava el pont que ens calia per apropar la població autòctona i la nouvinguda, i reduir desconfiances i discriminacions. Saber de la seva contribució posterior al món sanitari sempre m’ha despertat un gran orgull, i ens saludàvem amb l’afecte d’haver compartit moments decisius de les nostres vides i, en part, del país. La Fatiha és ara al seu frondós paradís, i un àngel li fa veure –com si fos Nadal al Truffaut– a quants ens ha ajudat que ella existís.