Les reaccions enfront de la sentència

Tot i que, malauradament, no confiàvem que el veredicte de la sentència del llarg judici contra els nostres presos polítics fos d’amnistia, no ens imaginàvem que les penes imposades fossin tan dures. És clar que, si tenim en compte que, des de certs col·lectius, feien córrer la possibilitat de penes molt més altes, no és estrany que ara diguin que poden estar contents, que si anés per ells no se n’haurien sortit pas tan bé. Una cosa que sí era ben evident és que si la sentència era desfavorable, caldria fer manifestacions, per fer palès el nostre desencís, la nostra disconformitat i el nostre enuig. Ara bé, fent-ho de manera pacífica, sense provocar cap mena d’aldarulls violents. Llavors, és clar! A les i als que sortim pacíficament, fent sentir ben alt les nostres queixes, els nostres cants i el nostre himne, així com la nostra decepció, cridant molt enrabiats, però sense perdre els estreps, ens sap greu que per culpa d’uns col·lectius, que estan provocant greus aldarulls, perdem la credibilitat del nostre propòsit. Ens costa d’acceptar que puguin ser gent nostra, sinó que, més aviat, puguin ser certs els rumors que corren sobre l’existència de gent infiltrada, per fer-nos quedar malament i donar la raó als que ens acusen de violents. Dimecres passat vàrem assistir a la sortida de la caravana de gent que anava a peu cap a Barcelona, feia molt goig de veure-ho, tant per la quantitat com pel seu il·lusionat i pacífic comportament. Exemples com aquest sí que són una bona manera de demostrar que som un poble que sap el que vol i que mereix ser escoltat. És el nostre parer.