La batalla continua

El jovent té pressa. No s’està per orgues. Cal fer alguna cosa perquè l’Estat reaccioni. Seguint els postulats que els hem ensenyat en els darrers anys, no volen actuar violentament però amb la sang calenta no poden estar-se de braços creuats, necessiten fer alguna cosa, un motiu per deixar anar la ràbia acumulada per la indiferència d’aquest Estat pretesament sord al clam popular.

Violència? Sí, la del govern opressor que no vol sentir la veu d’un poble que reclama unes millores de finançament equiparables amb la despesa de la producció territorial. Si un produeix més que els altres, lògicament n’ha de rebre més que la resta que hi viuen a remolc. Això vol dir més despesa en infraestructures, en sanitat, en assumptes socials, ajudes en l’exportació, etc. Pretén que, ignorant-ho, el tema es vagi diluint i acabi desapareixent.

No entenc gaire bé per què ens volen provocar, segurament per donar la imatge que no som tan pacífics, però si els policies no sortissin abillats com a antidisturbis no passaria gran cosa. És que venen a provocar, i prou calents estan els ànims per haver d’aguantar un silenci insultant i a més haver de fer front a un menyspreu d’aquest grau.

Arran del primer d’octubre del 17, quan aquests cossos de defensa públics van atonyinar els nostres pares, mares, amics, veïns i altres familiars sense cap raó, és lògic que actuïn així. Llavors la independència era l’opció més raonable, ara és l’única sortida.