Amor a Espanya

M’havia proposat no parlar de Vox perquè, engreixant el monstre sigui amb voluntat o a la contra, tothom n’ha parlat massa. I és així que aquells que fa poc més d’un any semblava que cabien en una plaça de braus per cantar “Novios de la muerte” s’han reproduït i propagat com la pesta. Omnipresents a certes televisions espanyoles, deuen haver fet creure als seus voltants que els alliberaven del “políticament correcte” que, suposadament, fa que no es pugui dir clarament que la culpa és dels immigrants, de les feministes, dels homosexuals o dels independentistes, tot i que, pel que fa a aquest cas, quasi tota la resta s’hi abona, fins i tot considerant-los, com té la barra de fer el PSOE, els culpables de la mateixa pujada de Vox.

Lligat amb la hipotètica transgressió del “políticament correcte”, els votants de Vox també valoren que aquest partit s’atreveixi a “parlar clar”. Com si fos un valor en si mateix dir clarament una barbaritat que criminalitza els col·lectius més vulnerables. Tanmateix, el fet d’haver incrementat el nombre de vots, fins a convertir-se en la tercera força política a l’estat espanyol, potser fa que ja comencin a camuflar-se o a dissimular amb el sentit de les paraules. És així que, en una entrevista de Mònica Terribas ahir a Catalunya Radio, Ignacio Garriga va afirmar que l’”A por ellos” no és un crit d’odi, sinó d’“amor a Espanya”. De tota manera, ho ha deixat més clar que mai: l’amor a Espanya comporta, doncs, eliminar tots aquells que consideren que són els seus enemics. Tal afirmació revela clarament la seva voluntat exterminadora. De fet, però, això ja ho sabíem. I ho saben tots aquells que els han votat.