El necessari consens basc per l’Estatut

El Parlament basc ha iniciat el procés per a una reforma de l’Estatut de Gernika del 1979 –malgrat no estar desplegat del tot pel fre de l’Estat– que hauria de posar al dia l’estatus polític del País Basc. La iniciativa arriba després de 15 anys de l’aprovació de la darrera proposta de nou Estatut, el conegut com a pla Ibarretxe, que el Congrés no va voler ni admetre a tràmit. I té com a grans temes de debat el dret a l’autodeterminació, la relació entre els territoris d’Euskal Herria i la concreció del fet nacional basc. El PNB, després d’uns acords inicials amb EH Bildu, ha virat l’estratègia per plasmar una ponència conjunta amb el PSE i Elkarrekin Podem.

Jeltzales, socialistes i podemites tenen majoria sobrada per aprovar la reforma, com la tindrien el PNB i EH Bildu. Però no es pot oblidar que l’esquerra abertzale és la segona força política basca i té una gran implantació territorial. La reforma estatutària no s’inspira en una simple actualització burocràtica o competencial. Incorpora conceptes polítics de fons lligats als drets nacionals i la sobirania. I seria un error excedir-se en renúncies en favor de teories possibilistes. Perquè l’experiència del pla Ibarretxe i de l’Estatut català indiquen que la voluntat de mantenir-se en carrils estrictament legalistes no és cap garantia i on no arriba el mur o ribot del Congrés ho fa la destral del Constitucional. Fins i tot per sobre de la voluntat referendada de la ciutadania. Motiu pel qual caldria trobar la fórmula que –plantejaments unionistes del PP a banda, que són molt minoritaris al País Basc– permetés fusionar les dues propostes de nou Estatut. Per assolir la representació de la immensa majoria de la ciutadania del País Basc per sobre de la cotilla legal espanyola que Madrid estreny a conveniència.