Les minves del gener

Soc de les que s’enamoren de les paraules i de la disposició que prenen dins la frase. M’agrada l’expressió “les minves del gener”, que es refereix a la reducció del nivell de les aigües que el mar experimenta en aquesta època de l’any, un fenomen provocat per l’existència d’altes pressions atmosfèriques. No soc cap experta en el tema, ben al contrari, sovint he de recórrer a fonts virtuals –el gran germà Google i la voluntària Wikipedia– i també procuro visitar webs fiables i contrastar la informació. Sap greu que les minves, que ja anuncien la florida dels ametllers, contrastin amb el desglaç d’icebergs per efecte del canvi climàtic, la imatge d’una Venècia inundada i els incendis devastadors que arrasen Austràlia. Gener desplega el preludi d’un 2020 que es presenta hiperactiu en totes les àrees del camp de joc. No acostumo a utilitzar metàfores esportives, però avui em ve de gust (tot i que no estic gens al cas del que passa als camps de futbol; de fet, només sé que a can Barça hi ha un nou entrenador). Certament hi ha cridòria a les graderies. Pel que fa al camp polític, un cop tancada la investidura del president del govern espanyol, el partit entre la política d’estat i Catalunya es juga a la taula de diàleg que, per fi, s’ha començat a abordar, i també a Europa (sobretot des que Carles Puigdemont i Toni Comín van seure al Parlament Europeu i ha quedat en evidència l’escó buit d’Oriol Junqueras, que ha vist conculcats els drets que té com a eurodiputat). L’afer tot just ha començat i el president del TJUE, Koen Lenaerts, deia en el discurs que va fer durant l’acte protocol·lari al Parlament Europeu, que “no es pot tolerar cap concessió que afebleixi aquest conjunt de valors que formen el segell distintiu de la Unió Europea”, és a dir, els drets humans i democràtics.

Aquest any serà decisiu per saber si podem confiar en una Europa on prevalgui la voluntat dels electors per damunt de tot. Sempre he cregut en la justícia i la democràcia europea i sembla que és el millor lloc del món on aixoplugar-se. En relació amb la cultura, fa massa temps que juga en un terreny sense gespa i el sector reclama la necessitat d’augmentar a un 2% el pressupost que hi destina la Generalitat. D’altra banda, estem trasbalsats per la pèrdua de l’estimada escriptora Isabel-Clara Simó, que va saber contagiar el seu tarannà compromès, equitatiu i generós en tot moment, entre companys de professió i lectors.

En el camp social, totes les expectatives de millora es concentren en el nou govern d’esquerres que haurà de contenir el temporal d’una extrema dreta mal educada i agressiva a qui s’ha donat veu i vot en tribunals que haurien de garantir els drets democràtics. Les minves coincideixen també amb els bons propòsits d’any nou. Jo confio molt més en els propòsits diaris, que duren i es mantenen en cada pensament i acció. Potser per això defujo cap visió apocalíptica del món, quan cal esperança, i manllevo versos escapçats del poema Les minves del gener de Joan Maragall: “Com al mig de l’hivern la primavera,/ aixís el cel avui, i el sol i l’aire(...),/ omple la casa de clarors.”