Oda a una mort digna

No hi ha dolor més punyent que el de viure de prop el deteriorament d’un ésser estimat. La mort de la gent més propera és desoladora però encara és més trista, si és que en aquesta mena de dolor existeix alguna escala, quan l’adeu s’acompanya d’un llarg i irreversible procés de desgast que ens fa tastar l’extrem més indesitjable de la crueltat. Igual que decidim com vivim, hem de tenir el dret a decidir com morim. Tothom ha de tenir la possibilitat de dir prou en el moment que ho consideri oportú, de la mateixa manera que s’ha de poder triar resistir fins que el cos s’aturi per sempre. El Congrés ha fet un pas que dignifica el final de les persones, iniciant els tràmits per despenalitzar l’eutanàsia. L’aprovació d’aquest avenç, tan reclamat per una part majoritària de la societat, obre un debat que obliga a rescatar una necessitat pendent com és tenir molta més cura d’aquells que, tot i saber que la seva situació és irreversible, opten per allargar la seva vida tant com sigui possible. Cal donar compliment als compromisos lligats a la llei de la dependència, i millorar-los, cal abordar amb màxima urgència l’atenció als familiars que es responsabilitzen de les persones malaltes i cal dotar els hospitals d’espais amables i humanitzats per donar servei a les persones que encaren el tram final de la vida. Perquè veure l’avi agonitzar durant tres dies en un box d’urgències és dur. Però veure l’àvia, les mateixes hores, asseguda en una vulgar cadira no ho és menys.