Un país millor

Cada dia que passa trobes més independentistes decebuts –per no dir emprenyats o rebotats– amb els partits que solen (solien?) votar. És normal, la brutal repressió del procés ha aconseguit estabornir tot un país i deixar els actuals dirigents polítics fora de joc, desorientats i estressats com ratolins de laboratori buscant sense èxit la sortida del laberint. Diria que, per damunt de la ràbia i de la frustració –que n’hi ha a dojo– el sentiment que més predomina ara és el de vergonya i indignació per aquest espectacle de guerra caïnita que ERC i JxCat s’entesten a continuar representant. Resultat? Un govern que desafina i una fragmentació ad infinitum dins dels mateixos partits, espais o coalicions, un fenomen que demostra que, diguin el que diguin els clàssics, a Catalunya, l’àtom sí que és divisible. El problema és que el món no descansa i que els catalans, independentistes o no, no ens podem permetre el luxe de tenir uns dirigents esgotats, mancats d’idees i d’energia per afrontar la situació postpandèmia que ara toca gestionar. Si el que falta és saba nova, potser convindria fer-se a un costat i deixar pas. El moment vol visió, decisió, mobilització de recursos i de talents. Ganes de sumar esforços, de tirar endavant i fugir de les misèries de veïnat. A Catalunya, el repte de la recuperació hauria de ser l’esperó per convertir aquesta crisi mundial en una oportunitat nacional, per fer país de veritat. Un país millor, s’entén.