Opinió

opinió

La desobediència lingüística va salvar la llengua gal·lesa

La negativa a pagar multes en anglès i a parlar-hi als jutjats va facilitar la normalització de la llengua gal·lesa

Actualment el País de Gal·les, amb tres milions d’habitants, i amb una extensió de 20.779 km², manté la seva llengua nacional, el gal·lès, com la més parlada entre les llengües cèltiques. Fins i tot és més viva socialment que l’irlandès, que té el suport d’un estat independent. Això és així gràcies a una continuada desobediència lingüística dels seus parlants entre els anys 1963-1993.

El País de Gal·les, d’ençà que va perdre la seva independència definitivament, al segle XV, va començar a ser víctima d’una colonització lingüística i nacional adreçada a substituir el gal·lès per l’anglès. Això s’accentuà durant els segles XIX i XX amb la industrialització del país. Així, quan el 1850 encara parlava gal·lès un 90% de la població, el 1901 baixà a un 49,9%, percentatge que va anar disminuint durant el segle XX fins a arribar al 20,8%, el 1971. Aquesta davallada continuada és deguda al fet que la llengua gal·lesa era absent totalment al país: a les administracions, a les escoles, als rètols, als jutjats, etc. L’única llengua oficial era l’anglès, com a Anglaterra. Molts lingüistes preveien l’extinció de la llengua el segle XXI. Serà a partir del 1962, amb la creació de l’Associació de la Llengua Gal·lesa, implantada arreu del país, que començarà un ampli moviment reivindicatiu per l’oficialitat de la llengua. A partir del 1963, milers de gal·lesoparlants van iniciar una ferma lluita de desobediència lingüística. Consistia a incórrer en petits delictes, com ara anar a la nit en bicicleta sense llums i a retolar en gal·lès rètols de tota mena. Davant això, es negaven a pagar les multes escrites en anglès, i quan eren citats als jutjats (per no haver-les pagat) parlaven només en gal·lès. Un fet que va portar molts activistes a ser empresonats. Aquestes campanyes d’acció directa i de desobediència es van multiplicar no només per poder parlar gal·lès als jutjats, sinó també per aconseguir una ràdio i televisió íntegrament en gal·lès, l’ensenyament de la llengua a les escoles i l’oficialitat a totes les administracions i a l’espai públic.

D’aquesta manera van aturar el continuat retrocés de la llengua i van aconseguir el 1993 la cooficialitat del gal·lès arreu del país. Pel que fa a l’ensenyament, avui s’ha aconseguit que un 30% de les escoles públiques siguin en gal·lès, quan pocs anys enrere no n’hi havia cap, i l’obligatorietat d’ensenyar el gal·lès a totes les escoles.

En l’àmbit polític, van aconseguir per primer cop un Parlament i Assemblea Nacional el 1999, on el Plaid Cymru (partit independentista) té una quarta part dels diputats. Malgrat que un 25% de la població és nascuda a Anglaterra, a causa de l’emigració, que ha encarit la vida i ha generat que molt joves hagin de marxar, cosa que ha afeblit l’ús del gal·lès, la llengua ha resistit i s’ha revertit la situació. Fa 30 anys la parlaven, majoritàriament, la gent gran i ara és el jovent. Aquest èxit de la desobediència lingüística ha fet que el gal·lès recobri la seva vitalitat cinquanta anys més tard. És un exemple a seguir per tots aquells i aquelles que estan disconformes amb tota mena de lleis injustes i opressores.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia