Opinió

El voraviu

Esmorzen amb Déu

Són el mal de què hem de morir si nosaltres mateixos no ho evitem

Tranquil·lament ho podia haver dit l’àvia Neus, però no li ho vaig escoltar mai o no li ho recordo. Ho vaig llegir ahir, en aquest diari, en una entrevista que els recomano si els va passar per alt. Mireia Rourera conversava amb l’escolapi Josep Maria Monferrer. Titulaven genialment “Hi ha bisbes que sembla que esmorzin amb Déu”. Vet aquí –vaig pensar, i això sí que és de l’àvia Neus– de quin mal hem de morir. Els manobres morim, a menys que nosaltres mateixos ho evitem com ho ha evitat Monferrer. N’hi ha pertot, d’aquests que esmorzen amb Déu, no només a l’Església. Com Joans, Joseps i ases, a totes les cases. Esmorzar amb Déu és molt més que un títol, un càrrec, una herència, una consideració. O així ho creuen i ho jutgen els que hi esmorzen. Esmorzar amb Déu té més nivell que Déu mateix, perquè Déu ni circula ni opina ni participa de manera clara en la quotidianitat. Però els que esmorzen amb Déu sí que hi són cada dia, i només ells saben el que els ha dit Déu. I quan ells parlen, paraula delegada de Déu, els que esmorzem a casa o a la cafeteria (quan són obertes) ens hem de fer dir una missa i callar. Monferrer no ha volgut que aquesta colla el fes morir en vida i ha fet la seva. Al marge de la jerarquia. Afrontant-la, quan ha calgut. I ha calgut molt. És el que té no esmorzar-hi mai, amb Déu. Et tornes un descregut (de les jerarquies) i tires milles. Com l’escolapi Josep Maria Monferrer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia