Opinió

De set en set

Megalomonguers

En la meva novel·la Halley 2042 (Llibres del Delicte) vaig provar de defensar que arribarà un dia, no gaire llunyà, en què la tecnologia vindrà a tornar-nos aquella humanitat que hem perdut com a espècie. Però observant com va el món de les xarxes socials i de les aplicacions de cites potser caldria matisar la meva afirmació. Una part de les relacions humanes d’avui en dia s’han transformat en una exhibició de bonobos àvids d’horitzontalitat. Conec homes que han conduït més de noranta quilòmetres en cotxe per fotre un clau i tornar a casa seva sense ni tan sols haver parlat amb la parella esporàdica en qüestió, una dona de la qual potser n’ha vist una foto i li ha dit quatre parides per xat. Com si li fos igual una totxana, una persona o una persiana. Noies de vint-i-pocs que es presenten a quarantins dient que es mediquen per la depressió, que tenen anorèxia, que han passat per tres intents de suïcidi, que no volen cap mena de compromís, que només és sexe. I quan l’home, evadint problemàtiques que ell no pot solucionar i que a sobre no viu per follar, li diu: “Mira no, gràcies, busco alguna cosa més”, elles encara s’ofenen i trenquen la comunicació. Homes i dones que han passat a conèixer-se en una aplicació funesta i que, si tenen dos dits de front –una característica que va a la baixa– queden per prendre alguna cosa i s’adonen, a l’acte, que no són on volen ser. Potser caldria replantejar quelcom tan bàsic com la funcionalitat d’un telèfon mòbil. La Intel·ligència Artificial i els algoritmes de la xarxa estan errant el tret. La raça humana, cada vegada més mandrosa i menys emocional, no hi ha dubte que també.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.