Opinió

Ombres d’estiu

‘Grease’

No hauria fet passar Grease (1978) per l’ombra si no hagués mort Olivia Newton-John, la dolça Sandy que es transforma per agradar el pinxo rocker amb brillantina que encarna Travolta. El film, una imitació de la cultura i l’estètica de finals dels últims cinquanta als EUA, no transcorre en bona part a l’estiu, però hi comença: en una platja mostrada com una postal que frega la ironia, Sandy i Danny es miren embadalits abans de separar-se, potser per sempre perquè ella, australiana, suposa que tornarà al seu país després de les vacances. Els pares, però, decideixen quedar-se i, vet aquí, Sandy ingressa a la Rydell High School, on, acabat l’estiu, Danny es retroba amb els companys de la banda T-Birds. Això mentre Sandy hi coneix les Pink Ladies, liderades per Betty Rizzo, que considera la nouvinguda una bleda puritana. Diria que cap intèrpret té l’edat (ni l’aparença) per semblar estudiants d’un institut, però no va importar: Grease va ser un èxit espaterrant i perdura en la memòria transmesa de més d’una generació. “Què us va passar a l’estiu?”, pregunten els nois a Danny i les noies a Sandy. Aleshores arriba Summer Night, amb la qual cadascú explica la seva versió. Ell fanfarroneja donant a entendre que va ser una aventura sexual d’estiu. Ella evoca un noi tendre amb fantasia romàntica. “Tell me more, Tell me more”, insisteixen. Quan es retroben, ell segueix fanfarronejant després d’un titubeig: es deu al seu públic. Però tot es farà perquè acabin junts. Em recordo com una adolescent repatània que repudiava els films comercials. Però... quants cops he xampurrejat Summer Night a la meva vida! No puc dir que Grease no en formi part. Demà: Un estiu a La Goleta (Férid Boughedir, 1996).

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.