Opinió

A la tres

Els pressupostos, cantats

“La teatralitat partidista d’aquests dies mereixia més contenció, encara que només fos per respecte als militants

Ja ho va dir un dia en Jordi Pujol després d’un debat de política general desfavorable, quan encara l’estimaven els micròfons i no anava pels llocs sense que la gent se li tombés d’esquena: “Aquí el debat que de debò importa és el dels pressupostos.” Que la cambra t’aprovi els comptes és sempre una demostració de fortalesa governamental i de cintura parlamentària, tant si tens majoria folgada com si has d’anar-la a pidolar a la bancada de l’oposició. Que hagis de prorrogar-los, sense ser cap drama, és més aviat la prova del contrari. Però tot i així –o precisament per això mateix– costa d’entendre el sainet que ens estan dedicant les cúpules dels partits polítics implicades en les negociacions pre- i postcavalcades. Sobretot la magnitud de les apostes que fan i la pretesa seriositat facial amb què tots plegats les acompanyen, assegurant que no faran ni un pas enrere. Ja ho sabem, que la negociació dels pressupostos és un exercici de perversió a tots els parlaments del món, que més enllà de les partides s’hi teixeixen aliances i s’hi pacten programes. Però la teatralitat partidista exhibida aquests dies mereixia una mica de contenció, encara que només fos per respecte als propis militants. Què els diran quan toqui retirar exigències i acceptar concessions? Barrejar l’ampliació de l’aeroport o la creació d’ambaixades amb la provisió de mestres i de metges no sembla pas un exercici gaire realista, menys encara amb la nuvolada negra amb què es presenta aquest 2023. L’únic gram de sensatesa l’han aportat els sindicats, manant pressa amb aquest recordatori: “Cada mes que passa són trenta dies més que no s’aplica l’increment del 8 % de l’Índex de Suficiència de Ciutadania.” Que hi haurà pressupostos no ho pot dubtar gaire ningú, però les apostes dialèctiques dels jugadors assentats a tot el volt del tapet verd són tan gruixudes que per força al final de la representació, quan arribi l’hora de posar les cartes boca enlaire, algú s’haurà d’acabar empassant, no pas un gripau, sinó un hipopòtam sencer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia