Opinió

opinió

LAURA BORRÀS

El preu de la resistència

El 12 de març del 2021 vaig ser elegida presidenta del Parlament. Avui fa dos anys se’m va fer confiança per ser la màxima autoritat de la cambra que representa la sobirania del poble de Catalunya. Aquell dia, en el discurs adreçat als representants de la ciutadania, vaig esbossar les premisses amb què assumia aquest immens honor, que és alhora una immensa responsabilitat.

Vaig encetar la meva tasca amb la determinació de treballar per convertir el Parlament en un parlament del segle XXI, amb un esperit de modernització que també incloïa la voluntat d’obrir-lo a la societat. Els debats a l’hemicicle no poden condicionar el dia a dia de la gent, és el dia a dia de la gent que ha de condicionar els debats a l’hemicicle. Igualment, ha estat sempre la meva voluntat treballar per posar al dia el funcionament intern del Parlament i adaptar-lo als principis de racionalitat, transparència i austeritat. Amb aquest esperit, he impulsat reformes complexes que han generat i generen controvèrsia. Alguns canvis ja s’han concretat i d’altres ja han entrat en vies irreversibles, com ara l’extinció de les llicències d’edat o la regulació de les dietes dels diputats, apartat en què he practicat amb l’exemple i he renunciat a cobrar-les.

Però aquest balanç no pot ometre una realitat incontestable: l’existència de la repressió, que s’expressa en nombrosos àmbits i de nombroses maneres i que manté el Parlament com un dels seus objectius. L’Estat espanyol, a través de l’aparell judicial, persevera en la voluntat de limitar i condicionar l’activitat parlamentària, laminant drets fonamentals com ara el de representació o el d’expressió dels diputats. No podem normalitzar que el Tribunal Constitucional tuteli l’activitat parlamentària, i és encara més inconcebible que un organisme administratiu com la Junta Electoral Central pugui modificar la composició d’una cambra legislativa sense que ni tan sols calgui una sentència judicial ferma. Això és precisament el que va passar amb el diputat Pau Juvillà, un cas que, al marge de la necessària autocrítica institucional, demostra l’extrema vulnerabilitat de les institucions catalanes.

Per això resulta especialment alarmant i decebedor el fet que el 28 de juliol de l’any passat la mesa del Parlament acordés la meva suspensió en votar a favor d’aplicar l’ignominiós article 25.4 del reglament. Una decisió arbitrària que, des del moment que no s’ha aplicat en altres casos, ha esdevingut, també, partidista i ha tingut conseqüències greus, com per exemple el fet que des d’aquell dia no he pogut representar els meus electors, i el fet que la vulneració evident de la meva presumpció d’innocència ha contribuït a un dels efectes perseguits amb l’ús de tècniques de guerra jurídica o lawfare, anticipant una condemna abans d’un judici a la sala del TSJC, que, d’altra banda, ha evidenciat la violació de drets fonamentals que des del primer dia ha envoltat la causa que m’afecta i que comportarà l’absolució.

Paradoxalment, la meva suspensió va coincidir en el temps amb el dictamen de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, que afirma que la decisió de suspendre polítics electes ha de basar-se en lleis clares i previsibles que estableixin motius raonables i objectius per a la restricció dels drets polítics. Altrament, es produeix una vulneració de drets.

En aquest context, aquesta setmana, des de determinades formacions polítiques que en aquesta legislatura han donat suport a dictàmens aprovats pel Parlament que indiquen que un diputat no pot perdre els seus drets sense una sentència ferma, s’ha donat per feta la meva condemna i s’ha exigit el meu relleu a la presidència. Malament rai quan els desitjos polítics passen davant del respecte a drets fonamentals.

Perquè els nostres actes polítics, tots, indiquen quin és el nostre objectiu polític: la independència de Catalunya o la perpetuació de l’autonomia espanyola. Des que vaig entrar en política em vaig comprometre que tot el que digués i fes seria a favor de fer realitat una Catalunya independent. Avui puc dir amb orgull que així ho he fet i insisteixo que així ho faré perquè és l’única manera de ser coherent amb el mandat de l’1-O que la ciutadania va refermar el 14-F. A aquesta coherència algú li vol posar preu; per mi, com a presidenta del Parlament i com a presidenta de Junts, no té preu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia