Opinió

obituari

En la mort de Jaume Medina i Casanovas, filòleg, llatinista i humanista ribià

Dissabte al vespre moria a Barcelona l’escriptor i filòleg Jaume Medina i Casanovas (Vic, 1949). Medina provenia d’una família vigatana d’esparters, catalanista i molt religiosa, i de ben jove que se li despertà l’interès per les lletres, concretament la llengua catalana, el llatí i el grec. Ironies de la vida, va suspendre les proves de llatí i grec per entrar a la Universitat, però l’esforç i l’interès que hi posà amb els anys el va acabar convertint en catedràtic de Filologia clàssica per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) –en fou professor entre 1972 i 2019– i un des millors llatinistes dels nostres temps. El 1976 es doctorà amb la tesi Els ritmes clàssics en la poesia catalana.

Tot i que al llarg de la seva trajectòria sobretot se l’ha identificat com a filòleg, literat i traductor, es va donar a conèixer amb l’edició de dos llibres de poemes: Temps de tempesta (1974) i Encalçar el vent (1976). Immediatament després publicaria estudis sobre l’Abat Oliba i Miquel Martí i Pol, i no seria fins el 1984 que començaria a endinsar-se en l’obra de Riba amb un estudi titulat Carles Riba, humanista i traductor publicat a Carles Riba en el seus millors escrits. A propòsit d’aquest autor, en una entrevista que li vaig fer el 2020 a la revista Llengua Nacional, confessava que la primera vegada que va llegir les Elegies de Bierville, durant els primers anys de carrera, no va entendre res de res, i que se sentí fracassat, però que a còpia de noves lectures de i sobre Riba hi va acabar entrant fins a convertir-se en el millor especialista juntament amb Carles-Jordi Guardiola.

De la seva època universitària en va sorgir la creació del Grup del Mall, una colla de poetes i literats dels anys setanta que ja despuntaven. Els noms del grup inicial van ser, a més de Medina, Miquel Desclot, Ramon Pinyol, Maria Mercè Marçal i Xavier Bru de Sala, als quals s’hi afegirien posteriorment Anton Carrera i Valerià Pujol. A més de la col·lecció de poesia Llibres del Mall, també va participar en la creació de la col·lecció de llibres poètics intitulada “Ausiàs March”.

L’obra de Medina és sòlida i molt important, tant en el camp de la filologia catalana com en el de la filologia clàssica. La seva producció, entre llibres originals i llibres traduïts, comprèn una seixantena de títols, amb obres essencials i de temes tan variats com la biografia Carles Riba (1893-1959), publicada en dos volums el 1989, L’anticatalanisme del diari ABC (1916-1936) (1995), L’art de la paraula. (Tractat de retòrica i poètica) (2000), El crepuscle de la poesia. Rainer Maria Rilke: un capítol de la història literària catalana (2009) i Obra poètica completa (2020). Perquè l’escriptor vigatà va conrear els gèneres de la poesia, la biografia, l’assaig, l’estudi literari, lingüístic i històric, la traducció i l’edició d’epistolaris. A més, va ser curador o col·laborador de fins a setanta llibres col·lectius, i va escriure més de 200 articles a la premsa, a diaris com l’Avui –i després El Punt Avui–, El 9 Nou –on fins fa molt poc hi escrivia cada tres setmanes–, Núvol, La Vanguardia i El País, i a revistes com Serra d’Or, Revista de Catalunya i Catalunya Cristiana, entre d’altres.

El 1979 va ser un dels fundadors de la revista de filologia clàssica Faventia, el mateix any va participar en la creació de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics i durant anys va ser membre del consell de direcció de la col·lecció d’autors clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge.

Un dels majors llegats de Medina són la desena de llibres i una quantitat ingent d’articles sobre Carles Riba, poeta amb qui s’hi sentia molt identificat, així com les seves traduccions del llatí al català i la confecció dels epistolaris de Josep Torres i Bages i Josep Carner, aquest darrer amb col·laboració amb Albert Manent. Però l’univers literari i històric de noms, estudiat amb estima i rigor per Medina, és, a més dels esmentats, molt més ampli: Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Àngel Guimerà, Clementina Arderiu, Jaume Bofill i Mates, Jaume Balmes, Miquel Martí i Pol, Joan Triadú i Albert Manent, entre molts altres escriptors, a qui va dedicar Albert Manent i Carles Riba, dues personalitats del Nou-cents (2015). Entre els grans clàssics traduïts pel poeta vigatà hi figuren l’Elogi de la follia d’Erasme de Rotterdam, amb més de 15.000 exemplars venuts, la celebrada traducció de la qual li va valer el 1983 el Premi a la millor traducció de l’any de la Generalitat de Catalunya; Catul, Virgili, Horaci, Ovidi, Suetoni, Baruch de Spinoza i Anselm de Canterbury. També treballà i traduí autors com Ramon Llull, Sant Agustí i l’Abat Oliba.

El seu aparent pessimisme quedava desmentit pel seu vitalisme literari i cultural, ja que Medina era molt treballador. Tan publicava La lenta agonia del català, o l’ús de la llengua en els mitjans de comunicació (2013), un retrat més aviat trist sobre la llengua, com El parlar d’una família vigatana (2014), en dos volums, un llibre interessantíssim, a cavall entre la dialectologia i la sociolingüística.

Molt amic del meu pare Albert Manent i de tota la nostra família, tinc molt bons records de les vegades que en Jaume venia a sopar a casa els pares, una amistat que hem conservat des de sempre. Els que l’hem conegut, sempre l’hem vist com un home pulcre i molt ordenat, ja sigui allò que escrivia (sense faltes d’ortografia ni errors taquigràfics ni de contingut) com en la manera en la qual tenia ordenada la seva biblioteca i arxiu.

Els darrers anys va autoeditar-se diversos llibres: Obra poètica completa, El prat de la memòria. Estudis, taules rodones i altres articles i Lletra menuda. L’eco de les paraules, tots del 2020, que van merèixer un extensa i favorable crítica (“Jaume Medina, ««opera dispersa»»”) del seu deixeble Josep Ferrer i Costa a la Revista de Catalunya i que podeu consultar aquí [https://revistadecatalunya.cat/continguts/jaume-medina-opera-dispersa/]

Medina, hereu de la tradició humanística a casa nostra, treballava amb molta professionalitat, perquè era metòdic i precís, i desgraciadament, i tot i ser premiat més d’una vegada, no va rebre mai ni la Creu de Sant Jordi ni el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Darrerament havia publicat Vida viscuda. Memòries (2023), el primer volum de les seves memòries, on relatava el seu pas per la Universitat, i deixa més d’un llibre inèdit que acabaran veient la llum. Sens dubte perdem un gran filòleg i llatinista, un humanista comme il faut.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia