Opinió

Pensem-hi

Elogi de la fragilitat

A la societat de les aparences hi ha poques coses tan revolucionàries com abandonar la sisífica pretensió d’intentar ser perfectes i acceptar-nos tal com som. Sovint, però, ens aferrem a algunes falses fortaleses que en psicologia cognitiva anomenem creences irracionals, tot esperant que millorin la nostra autoestima.

Podem buscar l’autoestima en l’èxit o en el reconeixement, i aquí necessitarem que els altres ens mirin i admirin, fins a creure’ns, per exemple, que només serem acceptats i estimats si ens mantenim sempre joves, sexis i atractius.

Podem buscar l’autoestima en el poder, la força o els diners. I aquí serem persones que sempre necessitarem guanyar, que en lloc de cooperar competirem, que en lloc de conversar discutirem. Que mai demanarem perdó perquè els equivocats seran sempre els altres. Creurem que la vida és injusta perquè no tindrem el que ens mereixem, que el món és una “selva” perillosa, i que per sentir-nos segurs ens caldrà tenir més força i poder que els altres. Però fer això ens portarà a un estat exagerat d’alerta, sempre a punt per a la lluita, que ens crearà ansietat i crispació.

Altres persones pensen que per estar segures necessiten tenir-ho sempre tot controlat. Creuen que si una cosa pot anar malament cal preocupar-se’n sempre. Viuen espantades, se senten vulnerables i no confien en el futur perquè no saben gestionar la incertesa. I, malgrat les evidències, no s’adonen que la gran majoria de les coses que les preocupen no ocorren mai. L’autoexigència les fa ser hiperresponsables, eficients, sovint organitzades i diligents, però a un alt preu: el de l’ansietat, la preocupació, la poca autoconfiança pròpia i en les altres persones i, sovint, la por irracional a fracassar i a no ser mai ni prou bones ni vàlides. Aquestes persones no s’adonen que per més poder, força, èxits, beneficis o reconeixements que tinguin, aquests mai seran suficients per sentir-se segures, tranquil·les, satisfetes i felices, perquè sempre en necessitaran més. Els passa el mateix que quan intentem agafar aigua amb les mans: que no la podem retenir durant gaire estona perquè sempre se’ns acaba escolant entre els dits.

No estic dient que no sigui important tenir cura del nostre cos o fruir de compartir activitats amb els altres. Tampoc que no calgui sempre fer les coses el millor possible ni que no hàgim de preocupar-nos mai. Però hem de donar-nos permís per no ser perfectes i, sobretot, estimar-nos en la nostra imperfecció i fragilitat.

Col·legiat núm. 10205. Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia