Volem preveres catalans
Als seminaris de l’Església catòlica, a Catalunya, em consta que molts seminaristes ni resen ni parlen en la llengua nostra, el català, sinó en la castellana, llengua prou bella però que no ens identifica. Aquesta realitat no és l’adequada. Carles Cardó va escriure a la revista Pàtria, l’any 1913, aquest pensament, vàlid avui: “En el cristianisme, la seva universalitat no és la de les idees abstractes deslligades de tota real concreció, sinó una universalitat fecunda que en cada poble revesteix els caràcters ètnics de la terra que trepitja. Així el catolicisme, tot i essent sempre humà, és francès a França, italià a Itàlia, americà a Amèrica, espanyol a Espanya i català a Catalunya.” És el que hauria de ser, però no és: molts preveres catòlics catalans són vellets; i la majoria de preveres joves, formats fins i tot als nostres seminaris, no són catalans o no se senten vinculats a Catalunya. Encara bo que tenim preveres immigrants d’altres continents i races, que sí que parlen i prediquen en català: integrats a Catalunya donen exemple als qui defensen el bilingüisme, que és una concepció errònia del seu servei a la comunitat. Si els anys 1966-67 vam viure la campanya amb l’eslògan Volem bisbes catalans, ara en seria ben oportuna una altra amb l’eslògan Volem preveres catalans: ens fan falta i que siguin d’una moral indiscutible.
Barcelona