Un pas endavant i dos enrere

Un noi entra al bar i demana un plat combinat, un refresc i finalment un tallat. El que ningú sap és que paga amb vint euros dels dos-cents que el banc li concedeix mensualment a crèdit, ja que el dèbit s’ha fos durant la primera quinzena del mes. El propietari del bar cobra d’aquests vint euros i se’n va tot seguit a ingressar la caixa d’ahir perquè ha de fer front al préstec que el banc li va concedir a canvi d’hipotecar la casa dels seus pares. Cal saber que aquesta casa es va pagar de cop i amb els estalvis de menys de 10 anys. Dono fe que tot això és cert i dono fe també que deu costar molt acceptar ser pobre i acceptar les limitacions que això comporta. No passa res. Es pot ser pobre i no hi ha cap llei que ho prohibeixi. Els bancs saben que el temps és or i que no tothom està disposat a millorar el seu nivell de vida, i/o el dels seus, gradualment.