El desconcert de la societat

Aquest desconcert ve bàsicament per la confiança posada en un sistema polític que no veu, perquè no li interessa, emmotllar el seu discurs cap a altres enfocaments potser més entenedors, comprensibles i, fins i tot, més rotunds. Aquesta societat, que hem construït entre tots, per resoldre problemes, ha confiat en les lleis i ho ha deixat tot en mans d’aquestes. Així, quan n’hi ha un de seriós esperem que els legisladors el resolguin perquè prevalgui l’estat de dret. Només hi ha una cosa que, teòricament, està per sobre del dret i de les lleis. Són les necessitats, perquè són comunes a la població. Les lleis estan fetes per garantir la seva satisfacció i el dret per mantenir-la. Però quan les lleis no les poden ajudar, no serveixen per a res, són inútils. La solidaritat és un acte personal i voluntari, no pot ser imposada per decret. Qui produeix té unes despeses extres que qui rep el producte no té i, quan s’obvien aquestes necessitats no compartides però inherents, causa una desafecció que, portada a l’extrem, fa que la corda es trenqui. Quan es trenca s’ha de canviar, sí o sí, ja que els pedaços no ofereixen prou garanties. Vull dir, si l’Estat és pretesament morós amb als seus ciutadans, no està legitimat per exigir que aquests no ho siguin amb ell. Perquè, a més a més d’incomplir els pactes, els carrega interessos pel seu incompliment. A hores d’ara s’han trencat massa cordes, i el poble diu prou. Ja no volem continuar sent una colònia, necessitem un estat que ens recolzi i no que faci la gara-gara cada dos per tres. Espanya ja va adoptar la pesseta (una moneda catalana) a principis del segle XIX per no ser rescatada pels poders econòmics del moment perquè era l’única de l’Estat que tenia una indústria productiva al darrere.