Terra cremada o au fènix?

Els que hem conegut la postguerra (no vull fer esment dels fugitius via frontera, marítima, deportats, empresonats o afusellats, no), els que restàrem aquí, a la nostra terra, per silenci prudent, i molts per acolloniment, s’estimaren més oblidar i tancar l’angoixa dintre seu. Però sota la terra cremada per les hordes despietades dels insurrectes, sota les cendres quedaven les soques irreductibles del poble que no mor mai. Recordaré sempre el nostre mestre Sr. Antoni Suñé (Cors de Clavé). Era un home seriós, força estricte, amb una vida familiar sense màcula. La catalanitat li transpirava per tot arreu. Seus són aquells versos, cançons de caramelles: “Som els ocells de la foscor, que enamorats de la claror, les ales hem d’estendre. Mai el nostre pas s’aturarà, ahir vam ser, serem demà.” No tinc por, sí temor i malfiança. Crec en la gent del meu país, la nostra terra, i vull que el nostre president, el Molt Honorable Carles Puigdemont, governi Catalunya ja sia des de casa o des de fora. Així ho vol el poble, i el poble és sobirà.