Ara, o no encara?

Des del dia dels cops de porra policials a tants i tants ciutadans, demòcrates reals, que van plantar cara a les brutals feres uniformades, envaint carrers i voreres, que Catalunya ja no es mira a si mateixa com si només tingués motius de queixa. Quants som els que creiem que ja fa massa que dura la immunda podridura de Madrid i hem dit prou al maligne regne espanyol amorrat a una monarquia que súbdits ens vol?

Ja no és qüestió d’esperar temps millors perquè separar-se d’Espanya no sigui un fet galdós, sinó d’aspirar al màxim triomf d’una terra que se sap prou digna i oberta perquè tothom senti que hi cap. Es tracta d’entendre que la violència d’un Estat que es diu de dret contra el nostre país mai no ha estat una broma pesada amb què es pot anar trampejant, sinó l’estratègia més furiosa, obscena i aberrant per acabar fent- nos sentir que no som ni mai serem gent catalana sota la capa del sol, per molt que ho cantem.

Després de tot plegat potser hauríem de tenir una cosa ben clara: fins que no ens unim més i més ciutadans per alçar vigoroses les veus i les mans tot cridant: “Volem República Catalana independent, ara!”, els nostres polítics aniran dient: “No encara.”