Independentisme inconformista

Parlar d’independentisme és parlar d’inconformisme. Quan analitzem el concepte “inconformista” entenem que és la capacitat humana quan no et sents a gust amb una determinada situació, i aquesta és la clau de volta que ens mou a la majoria dels catalans. Quan era un nen, a classe érem pocs els que volíem la independència. Alguns podrien haver-se conformat seguint sent el 17% de l’electorat i treballant per preservar una identitat catalana singular. Altres podrien haver-se relaxat havent aconseguit que la majoria del Parlament ja sigui obertament independentista, o perseguit i aconseguit petites millores fiscals. Però no, no en tenim prou. La base de l’independentisme és inconformista. Mai n’hem tingut prou d’existir, de ser minoria i d’anar sumant. Mai n’hem tingut prou que els principals partits comencin a moure’s amb premisses independentistes. Tampoc n’hem tingut prou veient com el procés posa la independència en primer pla, ni que els representants del poble escollits democràticament treballin per consolidar la República. Som inconformistes de mena, no ens acomodem ni volem conformar-nos amb el que tenim, però compte fins on anhelem arribar per sentir-nos a gust. Quan despleguem la República l’independentisme canviarà d’objectiu però no d’essència. Tants anys d’inconformisme ens hauran ensenyat a dominar la constància, a fruir de la paciència i a gaudir mentre cerquem camins que ens portin a assolir objectius. Aprofitem aquestes qualitats que hem anat madurant durant anys per construir un Estat digne al món on ens ha tocat viure. Preparem-nos, doncs, perquè l’endemà de la independència la majoria de catalans deixaran de ser independentistes i haurem de decidir cap a on volem canalitzar tot el nostre inconformisme.