Estimo el meu país

La senyora Carme, des de Batet de la Serra, ens explica que el fajol se sembra pel Carme, floreix pel Tura i es recull a partir de Sant Lluc. No conec el fajol, però sí que conec la gent del poble històric que històricament ha poblat Catalunya, gent que cultiva la terra i la indústria i el comerç i l’expressió artística des de qualsevol racó d’aquesta terra, i que també és capaç de senyalar uns fets relacionant-los amb les dates en què han de passar, de forma tan humanament arrelada, senzilla, entenedora i a la vegada creativa. Llavors l’ànima (que, com diu l’Alcalde de Zalamea, és només de Déu) s’arrapa sobre aquesta terra per evitar que sigui desproveïda dels seus fills. Aquesta gent no està partida en dos –com ens ho volen fer creure–, aquesta gent segueix sent el poble català que es reconeix i s’identifica amb la seva terra, que és Catalunya. Aquells que anuncien i denuncien la partició del poble són precisament els que se’n volen separar per implantar noves normes d’ensenyament, de llengua i de cultura sense altra raó que la raó de la seva supremacia exercida –de fa temps– per les armes, i revalidada una vegada i una altra. Vingueren, s’ho annexionaren, foren “derechos de conquista” i, dit de passada, ingressos extres, i molts catalans s’hi enganxaren i segueixen enganxant-se, per força o per gust, que de tot hi ha a la vinya del Senyor. La historiadora número 1 del PP en les eleccions del 28-A ho diu, resumint sense complexos el pensament separatista a Catalunya: “No parlar català dona sentit a la meva candidatura.”