Opinió

Un 50è aniversari per al record

Quan a la nostra infantesa, els nostres pares, per fer-nos dormir, ens cantaven aquella cançoneta de: “La lluna, la pruna, vestida de dol...”, una cançó que s’ha anat transmetent de pares a fills, i que als infants ens anava infonent una mena de màgics sentiments: “El pare la mira, la mare la vol”, què volia dir allò, pensàvem? Per què la volia, la mare, aquella rodona que brillava, a dalt del cel, entremig dels estels? Aquell satèl·lit, mentre ens anàvem fent grans, a través de lectures, de diferents continguts, i de la seva contemplació, ha estat objecte de fantasies i de somnis, de tota mena, mentre se’ns continuava mostrant com quelcom inabastable, i donava pas a molts interrogants. A quants escriptors i poetes ha anat inspirant per dedicar-li unes paraules, en la majoria dels casos belles, o bé romàntiques, i en d’altres fins d’una mena de terror. Mentrestant, en el decurs del temps, ha fet companyia a moltes parelles d’enamorats, i ha servit d’indicador meteorològic, per als científics, i fins, també, per a la gent del camp. Per tot plegat no és estrany que avui celebrem el gran esdeveniment que fa 50 anys va tenir lloc. Per primera vegada, allò que semblava impossible, va esdevenir un fet; l’ésser humà va trepitjar el terra de la Lluna, deixant-hi una petja, que ha esdevingut inesborrable. Va ser la nit del 20 al 21 de juliol. La Lluna va deixar de ser inabastable. Tot el món se’n va meravellar. Avui, molta gent ens fem una pregunta: quins fruits se n’han tret, en aquests 50 anys? Per a quan la pròxima fase? La Lluna, la pruna, / no se sent tan sola, / doncs un astronauta, / anà a dir-li: “Hola!”

Girona



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.