50 anys sense el tren d’Olot

Recordo amb moltíssima enyorança l’últim viatge que vaig fer amb el tren d’Olot l’estiu del 1969. Els vagons eren ben replets de gent, les calderes anaven a ple rendiment, els xiulets avisaven l’encarregat de cada pas a nivell per tal que tanqués les portaleres i, és clar, que el cap d’estació de cada poble tingués a punt la seva gorra, el seu xiulet i la campana. L’escenari era com si d’un dia qualsevol del tren d’Olot es tractés. Però aquell dia, en cada parada del nostre tren, hi havia els delators; la munió de gent que hi havia en cada poble, amb llàgrimes als ulls, esperant que el nostre tren fes parada i passés, amb els xiulets d’entrada i sortida, per donar-li, per última vegada, el seu adeu-siau. Tota aquella atmosfera ja volia indicar-nos que no era un dia qualsevol del nostre molt estimat tren d’Olot: era l’últim viatge i els últims viatgers. Com si d’una mort es tractés, sempre és dolorós i costa molt de digerir dir l’últim adeu, i molt més per als qui el varen viure i hi van conviure, amb moltes històries i anècdotes personals i familiars a dins dels seus vagons. Malauradament, tot això ja és història, amb vivències bones i no tan bones, amb alegries per a uns i penes per a d’altres, però el destí és el que és i nosaltres no hi podem fer res.