Opinió

Lluís Muntada i els herois de l’Alzheimer

Soc lectora habitual dels seus articles, i faig referència al publicat el dia 17 d’agost. La meva mare va viure 15 anys en aquesta boira immensa que de vegades deixa entrar una mica de sol i que per uns instants ens fa creure que potser el diagnòstic ha estat un error. Vaig observar que els afectats mai no perden l’amor que han sentit pels seus familiars i amics: encara que no sàpiguen dir-los pel nom, saben que els estimen. Em va costar molt acceptar aquesta pèrdua en vida de la meva mare. Al final, però, vaig poder gaudir en pau de la seva companyia: cada somriure en aquella cara estimada presonera d’un cos deteriorat era un regal. Com a colofó, el dia abans de tenir una pneumònia que la va portar a la mort, mentre li donàvem el sopar, vaig observar la mirada còmplice d’estimació mútua amb el seu net Joel, un somriure preciós que seria el darrer que li faria. Una foto que ha quedat gravada a la meva memòria per sempre, sense càmera ni mòbil, en el lloc més preuat dels meus records.

Girona



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.