España, sempre España

Resulta interessant veure com partits tan antagònics ideològicament com el PSOE i Vox comparteixen el lema de campanya per les properes eleccions espanyoles del 10-N. “Ahora España” –que el PSC tradueix al català–, “España siempre”, contesta Vox –que no té la necessitat de traduir-lo al català; no perquè, afortunadament, siguin quatre gats a Catalunya, sinó perquè per als d’Abascal, d’España només n’hi ha una.

Aquest “ahora” dels socialistes senyala el caràcter d’oportunitat; davant de l’envestida independentista, l’única resposta que coneixen és reivindicar la unitat d’Espanya. Qui t’ha vist i qui et veu, PSOE/PSC, unint el teu present “Ahora PSOE” a la integritat territorial “Ahora España”.

Aquest “España siempre” deixa de ser oportú o accidental per ser el que sempre ha sigut per al nacionalisme espanyol. “España una, grande y libre”. Però com que Espanya ha deixat de ser gran i és qüestionable que sigui lliure, només els queda “España una”. Només falta que el PP o Cs hi posin la cirereta “Primero España”, perquè la retòrica unionista sigui completa. Fins i tot la ficció els acompanya, sigui a través del Cid Campeador o del descobriment d’Amèrica. Com els brexiters, també a Espanya hi ha nostàlgia dels temps imperials. Mentre que els socialistes –tant a Espanya com a Catalunya– només tenen nostàlgia per tornar a governar. El PSOE necessita el PSC per governar a Madrid; el PSC creu que necessita el PSOE per governar a Catalunya.