L’Espanya irreformable

“Espanya és irreformable”. Aquesta expressió l’hem sentit moltes vegades, una afirmació que pot generar dubtes entre la gent de bona fe mentre les circumstàncies siguin normals, res no alteri l’ordre establert i els vents bufin a favor de les elits i dels poders fàctics. Però quan les coses es torcen es quan les costures democràtiques dels estats es posen a prova i la prova ha arribat, fa un temps, en forma d’independentisme català, que ja va tibar les costures de l’Estat fins a extrems quasi inaguantables fins a dia d’avui. Però, de cop i volta, un tsunami en forma d’aldarulls als carrers de tot Catalunya ha acabat rebentant una de les democràcies més febles del món. Què ha passat? Doncs que Espanya és un país autoritari, acostumat que els seus ciutadans, escarmentats per quaranta anys de postguerra franquista i quaranta anys més d’un neofranquisme encobert, s’han comportat com un ramat de xais, callats i obedients, fins avui que Catalunya ha dit prou i ha sortit al carrer, com ho fan per tot arreu i amb molta menys virulència. Quina és la diferència amb els estats democràticament madurs? Doncs que en aquests últims les protestes al carrer serveixen perquè els governs democràtics reflexionin i tirin enrere decrets o mesures causants de les protestes i fins i tot, els seus dirigents demanin perdó a la població i canviïn ministres, com són els casos de països no precisament exemple de grans democràcies com Xile o el Líban, o Macron en el cas dels armilles grogues, o fins i tot la Xina en el cas de Hong Kong.

Mentrestant, què fa un estat irreformable? Doncs més repressió policial, més repressió judicial, amenaces i regressió de drets a la població, sobretot si és minoria, més presó i, sobretot, fer-ho passar tot per terrorisme. Espanya és un estat irreformable.