Patriotisme

Es parla molt de les eleccions espanyoles del 10-N: a mi, particularment, m’atabala la ultradreta. Es veia a venir: hi ha centenars de milers d’electors que van on bufa el vent (no dic tots, dic molts). Potser coincideix amb a quin programa de teleporqueria són addictes, no ho sé. Es movien entre populismes de fireta (Cs o altres), però se’ns han fet desvergonyits.

Ara, amb himnes militars i crits de presó contra adversaris polítics, m’entristeixen. La seva essència –disfressada de gent d’ordre i de cristians– és senzilla: xenofòbia, catalanofòbia i menyspreu de la diversitat.

Comprovo que els sedueix el mot “patriotisme”, una mica caspós. Quan llegeixo a la prestigiosa Stanford Encyclopedia of Philosophy que “les creences del patriota sobre els mèrits del seu país, la necessitat de pertànyer a un grup i tenir una narració (...), traspassa els límits d’un individu”, em ve por. Em recorden el que va començar a Munic el 5/1/1919. Confio que els vents canviïn de direcció, a temps.