20-N, 44 anys... I som el problema!

El 20 de novembre del 1975, després de setmanes de serveis continuats, patrulles, reforços, guàrdies..., en arribar al cos de guàrdia ho vam sentir: s’ha mort el Franco! Ja era hora, vaig pensar. La majoria de reclutes i soldats dels reemplaçaments del 74/75 estàvem fins als dallonses de l’estat excepcional en què estaven els quarters, a l’expectativa de com es gestionaria la imminent desaparició del dictador.

I formats, fora la bateria, morts de fred, en blanc i negre, ens van fer empassar el discurs d’Arias Navarro, aquell en què, mig plorant, començava “Españoles, Franco ha muerto...”

Durant tota la mili vaig anar aprenent a escapolir-me per passar el tràngol de la millor manera fins que, coincidències de la vida, el migdia de l’11 de setembre de 1976, el de la primera concentració a Sant Boi, sortíem llicenciats dels quarters de Gardeny, a Lleida, cap a casa.

Fa uns dies vam veure, a tot color, com un helicòpter facilitava l’ascensió, si més no d’un tram, de Franco, en cos, al cel. L’ànima del franquisme –només cal repassar els vots– temo que s’ha quedat entre nosaltres. Han passat més de quaranta anys, més de mitja dotzena de governs, de diferents colors, i una transició mai del tot conclosa.

L’expulsió de Franco del Valle de los Caídos ha generat un debat a Espanya entre els partidaris del trasllat i els que no. En canvi, aquestes dues Espanyes van agafades de la mà a l’hora de no deixar ni debatre la qüestió de les llibertats democràtiques de Catalunya. Aquesta és la qüestió!