Delta

Quan el meu cor va arribar a envair-se d’amor, per contemplar la posta de sol des de les seves belles platges.

Quan la brisa marina va arribar a eriçar-me un dia la pell, després de sentir a prop el seu murmuri.

Quan la meva ànima va compondre la millor de les melodies, observant en calma i en pau la meravellosa existència de la seva flora i fauna.

Quan davant meu es va mostrar, eixelebradament radiant, salvatge i alhora serena.

Quan un remolí d’aromes, subjectat a la remor del vent, es va transformar en matèria divina, provocant una explosió de colors.

Quan el vaig somiar en el millor dels llenços, sent segellat en la meva memòria, per sempre...

Quan tot això va succeir, vaig prendre consciència que vaig estimar el Delta, com qui estima una mare o una filla.

Ara que sento el seu bram, reclamant el que li hem arrabassat –sense compassió– de la seva ànima.

Ara que el batec de la mar, acompanyat del batec de la terra, entonen junts un mateix lament.

És llavors, quan arribo a la comprensió que ja no hi ha marxa enrere, perquè no vam acudir a temps al seu desesperat crit d’auxili.

Ara que veig el Delta ofegat sota les seves pròpies llàgrimes salades, vesso amb amarga dolçor les meves.

Ara que el rellotge del temps s’ha accelerat en una desenfrenada carrera, demano perdó a la terra. Ella es dessagna lentament, i ja no sabem com aturar la seva ferida tan greu.

La nostra inconsciència, ha fet tremolar la costa de la nostra estimada terra, Catalunya.