El país: entre l’absurd i el misteri

Que una dona i cinc homes deixin, per un dia, les presons on compleixen sentències de nou a dotze anys per comparèixer en una comissió del Parlament del seu país, és estrany.

Que les declaracions dels condemnats siguin rebudes amb aplaudiments, i abraçades, pel govern en ple, pel president de la cambra, pels diputats, funcionaris, empleats i periodistes, gaire normal no és.

Si a sobre aquesta dona i els cinc homes són la meitat del govern que teníem fa no gaire més d’un parell d’anys, i l’altra meitat, malgrat que alguns exerceixen d’eurodiputats, estan obligats a viure a l’exili o han hagut de renunciar a fer política, la cosa s’embolica.

I si el seu únic pecat és haver estat fidels al mandat dels ciutadans, d’exercir el dret a decidir, aleshores el despropòsit és majúscul.

Només els que no reconeixen cap dret a Catalunya i creuen que l’única nació amb dret a ser estat és i serà España, accepten aquest absurd.

I entre l’absurd d’un estat sense llibertats i el misteri d’una Catalunya que avança cap a una incerta sobirania, molts triem el misteri!