Sabíeu que...

El que ara us explicaré ho vaig saber l’altre dia, en un sopar informal amb unes amigues meves. Una d’elles (no en diré el nom per no perjudicar-la) treballa a l’ONCE venent cupons. Recordo encara la seva alegria quan va començar aquesta feina que li donava autonomia, seguretat i confiança.

Però la realitat ha estat una altra de molt diferent: m’explica que per arribar al mínim de vendes que li exigeixen ha hagut de passar de les vuit a les dotze hores al dia, a vendre cupons el cap de setmana i a implicar els amics i la família perquè l’ajudin. “Em trucaven cada dia per dir-me que no estava assolint els objectius, que no venia prou rasques...”, fins que, quan se li va acabar el contracte, li van comunicar que no l’hi renovaven i s’ha quedat sense feina i destrossada anímicament. I no és l’única. Dels 2.700 treballadors que l’ONCE té a Catalunya, uns 1.100 treballen al carrer aguantant les pluges i fred a l’hivern i la calor a l’estiu. Sense cap assegurança si pateixen algun furt. A més, les liquidacions no surten gairebé mai a favor del venedor, que ha de posar part de la seva nòmina per pagar-les. Molts es donen de baixa per angoixa o depressió. Voldria que la gent sabés el que estan vivint milers de persones com ella i que això servís com a denúncia pública del que està passant a l’ONCE avui dia. Aquesta és l’única finalitat de la meva carta.

Podria ser que no la publiquessin, es veu que és un tema tabú. Però algú ho havia de dir, que deia aquell.