L’altra cara del confinament

En la secció de Salut del dilluns 27 de juliol, Emma Ansola fa un retrat fantàstic i no pot ser més clara en els punts d’alerta quan diu que el confinament aïlla el virus però pot afectar l’estat mental i provocar ansietat i por.

Però, quan parla de les persones més fràgils, es deixa (un cop més) el col·lectiu de persones sordes.

Les persones sordes estem doblement confinades, a casa i al carrer. Quan sortim al carrer, veure la gent amb mascareta ens produeix una angoixa difícil d’explicar. És com si aquestes persones no fossin reals, no sabem si ens diuen “bon dia!” o si ens pregunten res. Només veig que encara existim quan passem per les terrasses. Els sords, encara que portin audiòfon i hi sentin una mica, igual que els signistes, necessiten veure el rostre, la boca, els llavis, per saber que ens diuen i sentir.

He dit més cops “soc sorda” en els darrers quatre mesos que en els 60 anys que ho sóc.

Els polítics haurien de fer un pas al costat i deixar que siguin els metges, els epidemiòlegs, els científics i els psiquiatres de forma consensuada els qui prenguin les mesures més adients en els moments actuals.