El lector escriu

La veu d’uns avis

Avui, que tant es parla de llibertat d’expressió, els i les que vàrem néixer en la postguerra us en podríem explicar un munt d’exemples, de la manca que n’hi havia. Ens ve el record dels nostres pares quan, ja de ben jovenets, ens deien que anéssim molt amb compte amb el que dèiem o escrivíem; tenien por, i déu-n’hi-do el que va durar. Per això, quan veiem les actuals manifestacions, ho entendríem si fossin pacífiques, en demanda d’un dret tan bàsic; malgrat que sigui cridant consignes, darrere unes pancartes. Ara bé, el que ens posa molt tristos és que siguin tan violentes: trencant i cremant mobiliari urbà, enfrontant-se amb la policia, provocant-la tirant-li el primer que els ve a la mà, fins i tot rocs i enginys encesos –amb risc fins i tot per als veïns–, trencant vidres d’establiments, que no hi tenen cap culpa, i en alguns casos fent destrosses i fins robatoris en comerços. Sap més greu encara quan ben segur que la majoria dels manifestants actuen de bona fe, defensant els seus drets, sense fer mal, cívicament; però, és clar, en anar junts al mateix piló que els violents i els rapinyaires, reben les mateixes crítiques, i això sap greu. Si se’n poguessin allunyar, quan comença la violència, serviria d’exemple a la resta. És ben sabut que la violència engendra violència, i es posa en risc cadascuna de les parts. Per tant, caldria intentar de trobar-hi solució, en bé de tothom.

Girona



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia