Primer en català

Estic completament d’acord amb el que diu en Daniel Prats a la seva carta del 9 d’agost: “Poder viure en català és una lluita diària”, i que posar una denúncia és “un camí ple d’entrebancs que només protegeix els infractors”. S’ha abaixat moltíssim la guàrdia. Recordo que, anys enrere, els grans magatzems per contractar una persona li demanaven competència en català. Però com que ara no és així nosaltres, els catalans, cedim d’entrada i ens adrecem en castellà. No! Això, no ho hem de fer mai perquè aquest gest treu valor a la nostra llengua materna. A més, hem de tenir en compte que actualment, en establiments on treballen persones joves xineses o pakistaneses o àrabs o sud-africanes, moltes entenen el català i el parlen. Són nois i noies que han estat escolaritzats aquí, al nostre país. Jo ho he pogut comprovar. I quan els parlo en català se’ls il·lumina la cara, se senten més integrats al nostre país. Per tot això, i moltes coses més, que no caben en una carta al diari, us vull demanar que sempre, sempre, un adreceu a qualsevol persona primer en català. Ja hi serem a temps per rectificar si és que veritablement la situació és difícil per a l’interlocutor. Aquest fet només l’hem de tolerar si és una persona que no viu a Catalunya. En definitiva, mai hem de renunciar al català a casa nostra.