Esperpent

A la política catalana. O és que no és esperpèntic el que passa? Uns partits guanyen amb majoria absoluta de vots, munten una òpera bufa per fer govern; a la presa de possessió el president anuncia que el govern culminarà el procés cap a la independència, terme pràcticament desaparegut des de llavors. Per fi ERC i JxCat fan govern, mentre la CUP fa el que sap fer: ser-hi sense ser-hi, fer més oposició que suport, ah!I sobretot no mullar-se (allò tan català de la puta i la ramoneta si no n’hagués estat, s’hauria d’haver inventat per a aquesta gent). El (poc) temps que ha durat el govern ha estat un festival de mesures, contramesures, anuncis, desmentits, acusacions mútues, contradiccions entre uns socis que s’odien cordialment (vull dir amb tot el cor); els uns parlant de “govern republicà”, que qui ho entengui ja m’ho explicarà i els altres parlant d’independència amb molt poques (gens?) ganes de fer-la. Ambdós partits amb gent a l’ombra que fa i desfà, sovint, pel que sembla, contra els que són a plena llum. Govern trencat; els que van marxar no sembla que tinguin clar cap on tirar, baralles internes incloses; els que es queden, en minoria absoluta, amb incorporacions si més no curioses, passen a autoproclamar-se, amb un concepte tan miraculós com el dels pans i els peixos bíblics, “el govern del 80%”, apa! Com poden, uns, altres i els de més enllà, fer això a la gent que els ha votat?