De vital importància

Soc usuària del transport amb ambulància Egara, el meu desplaçament és a rehabilitació del Santa Maria, amb cadira de rodes per una covid persistent –vaig estar en coma trenta-sis dies i quatre mesos ingressada–, esperant una possible cirurgia d’un nòdul al pulmó dret, no posaré el nom, i també tinc un limfoma. L’horari de recollida és a les 11.30 al portal. Soc puntual, però els que programen els serveis deuen tenir algun problema d’organització. Per la tornada a casa m’han de passar a buscar a les 13.30, però com qui ho organitza potser no entén que som malalts, estic esperant i trucant constantment al servei Egara, de quart d’hora en quart d’hora. Cap a les tres, tres i quart, passen a buscar-me per tornar-me a casa. No sé qui fa els recorreguts. M’he trobat persones que han esperat inclús tres hores. Demano a la persona responsable d’organitzar els trasllats que es posi en el nostre lloc. Som malalts, no viatgers que anem d’excursió. Crec que ens haurien de tractar com a tal. I si no estan preparats per fer una tasca de vital importància, ho haurien de deixar en mans de persones que puguin tractar-nos com ens mereixem, som persones malaltes amb unes necessitats especials. És penós el servei. Els tècnics són autèntics éssers humans, bones persones, agradables i empàtics, i ens demanen perdó, però ells no són responsables del que organitzen els que estan al davant del servei, programant les recollides. Els tècnics sou els únics que, malgrat la desesperació, ens tranquil·litzeu i ens feu somriure.