Simplicitat impersonal. Modernitat

Des de fa anys soc actiu en diversos àmbits. A l’inici, d’associacions escolars, associacions pel foment de la cultura i de la comunicació. Després, clubs de lectura, d’emprenedors, de cinema, associacions de veïns i moviments per a la independència. Allà on hi hagi quelcom per aprendre i aportar. Reflexionant sobre què fèiem llavors i què fem ara, en general, he observat una tendència al simplisme, quan no a la nul·litat, d’aportacions temàtiques pròpies... Mòbils en mà, amorrats, això sí. Es fa difícil de revertir aquesta tendència a la llei del mínim esforç i la màxima pedanteria que, ben amanida, esdevé com una modernitat. Estar connectat a... el que sigui, és com un artifici natural. Però, i el pensament? Vull dir el pensament propi sobre la temàtica que sigui.

És el que penso que ha esdevingut, com a resultat, una simplicitat, impersonal, amb una tapadora externa com de modernitat.