La “noia Martini”

Els seus ulls bruns, menuts i espurnejants s’obren com plats quan em veu aparèixer. Esbossa un ampli somriure i em saluda, joiosa, tot girant maquinalment el canell dret, talment com si fos un membre de la reialesa espanyola, encara que ella és molt més autèntica que alguns monarques que, en teoria, ens representen. Es diu Eulàlia, i 94 anys d’història i d’històries la contemplen, però tristament fa vida en una residència, com tants i tants ancians víctimes d’una malaltia o de la negligència familiar. I és una llàstima, perquè ella és un pou de saviesa i resiliència, una enciclopèdia vivent amb la qual comparteixo berenars i vivències –lliçons de vida– setmana rere setmana. Tanmateix, els seus cabells blanquinosos, tan arrenglerats com la seva ment, i les arrugues que solquen el seu rostre, denoten l’inclement pas –i pes– del temps, tot i que el seu nas arremangat s’arrufa gràcilment com un rosegador bellugadís, aguantant “estoicament” allò que certifica, per moments, la seva jovialitat: les seves ulleres kitsch (muntura negra de pasta gruixuda d’aire rococó, vidres grandotassos d’un groc llampant, disseny vintage...). És, veritablement, una noia Martini, que sedueix per la seva vellesa natural, i no pas per la bellesa artificial, i que traspua dignitat per cadascun dels porus de la seva macilenta pell. És així com l’Eulàlia exemplifica com poques el savi aforisme de Victor Hugo que em permeto versionar: “En els ulls del jove hi crema la flama; en els ulls del vell hi brilla la llum.”