La rosa marcida que donava vida

Recordo com el meu pare sempre comprava una rosa per a la meva mare, una per a la meva germana i una per a mi. Eren roses molt boniques, vives i de color vermell com la sang del drac. Rodejades d’espines verdes, l’espiga beix i amb la bandera de Catalunya, aquelles tres roses donaven vida. Quan t’hi apropaves, feia una olor que només podies assaborir-la un cop a l’any: feia olor de Sant Jordi. L’endemà, però, tot i deixar-la amb aigua, s’anaven apagant, i així cada dia, fins que un dia ja no la veia al gerro. Abans que desapareguessin del gerro, aquelles roses delicades s’anaven posant cap per avall i el color vermell es tornava granat i se li obrien les fulles. La meva rosa es marcia, però era el regal del pare per Sant Jordi i volies que seguís al gerro, fins que un dia et despertaves, i aquest estava buit. Desitjaves de tot cor que fos un 23 d’abril altra vegada per rebre la rosa de Sant Jordi.