Sanitat en català

Al diari ABC del 29 d’agost passat celebraven amb una eufòria incontenible que el català deixés de ser un requisit a la sanitat balear, dedicant a tal “efemèride” una portada carregada d’odi, gairebé monotemàtica, on, al costat dels joiosos titulars “Saber catalán deja de ser requisito para ejercer de médico en Baleares”, apareixia una metgessa d’un hospital de Menorca, líder de la plataforma anticatalanista Mos Movem, amb dos cartells, un a cada mà, en què s’hi llegia: “Las lenguas no salvan vidas” i “Al fin sin requisito”. I tant, senyora metgessa! Les vides les salven els metges, les infermeres i, en definitiva, la medicina, no pas les llengües: ni el català, ni l’anglès, ni l’alemany..., però tampoc el castellà! Sorprèn una mica, doncs, que mai s’hagin ni tan sols qüestionat que la llengua castellana sigui –aquesta sí!– obligatòria –via Constitució– per accedir a una plaça de metge o d’un funcionari qualsevol a les Balears i a tot Espanya. Aleshores, doncs, senyora, potser seria millor que no parlin de “las lenguas”, sinó d’“una llengua”, el català, és clar. Justament, al cap de pocs dies va morir de càncer Carme Junyent, la gran filòloga defensora del català, qui en el seu article pòstum, “Morir-se en català”, reclamava als professionals de la medicina que tinguessin en compte que la llengua també forma part del tractament dels pacients. Sí, senyora metgessa, les llengües per si soles no salven vides, però sí que hi ajuden una mica fent que els pacients puguin ser més ben atesos en la seva pròpia llengua, especialment quan tenen una malaltia greu o quan es troben en moments tan íntims i delicats com els de la seva mort imminent.