Retrobar l’esperança

A la nostra societat, en molts mitjans i fins i tot al carrer, es nota una gran preocupació pel medi, per la natura, per la terra, etcètera. Però em sembla que no en traiem res de separar les escombraries reciclables del plàstic i materials tòxics si no ho fem també dins de nosaltres mateixos, i això és una tasca èpica, titànica, heroica. I és que la desertificació interior creix quan perdem la capacitat de sorpresa, quan no ens meravellem davant d’un núvol que passa, quan no escoltem el cruixir de les fulles a la tardor, quan creiem que tot es pot comprar i vendre, quan a tot li posem preu, i el regne de la quantitat és més important que el regne de la gratuïtat. Encara no han posat preu a les estrelles, ni a l’aire, ni als somriures, ni es pot comprar a Amazon abraçades o petons dels teus fills abans de dormir. Però mireu al vostre voltant: l’home ja està fent-se esclau dels seus propis invents, i el pitjor de tot és que creu que és més lliure que mai, ja tenim la IA. En definitiva, hi ha dos deserts que avancen: el de fora i el de dins. Però el de dins és el que ens hauria d’ocupar més, perquè és molt fàcil no veure’l. Sobretot avui dia, que sembla que no necessitem res, que ho tenim tot. Què passaria si us digués que estem més necessitats que mai? Molts em dirien que estic boig (que potser ho estic, en certa manera). Però veig esperança en la foscor, veig la llum que no deixa d’il·luminar. L’acabo de mirar i veure a les cares pures dels nostres joves, acabo de retrobar l’esperança! És viva, intacta encara!