Les xarxes (in)socials

Quan encara no hi havia mòbils ni internet vaig ser soci d’un centre excursionista. Els caps de setmana fèiem excursions i durant la setmana ens reuníem dos o tres cops a la seu social. Xerràvem, rèiem pels descosits, ens explicàvem les nostres coses i planificàvem les activitats del següent cap de setmana. No ens importava l’edat que teníem ni cap altra condició social, econòmica o laboral. Quan fèiem projeccions de diapositives de les nostres activitats, la gresca, el riure i el bon humor estaven més que garantits. Érem increïblement feliços. En un gimnàs també vaig fer molts amics. Llavors la gent no escoltava música amb els auriculars, aïllant-se de tot l’entorn. Ens comunicàvem directament. Estàvem humanitzats. Una vegada vaig estar ingressat bastants dies en un hospital i els amics em venien a visitar per dotzenes. Tot això forma part d’un passat que mai més tornarà. Ara la gent no va al club. No s’interrelaciona directament. Ho fa a través d’internet, virtualment, amb una cosa que s’anomena “xarxes socials”. Aquestes xarxes l’única cosa que fan és aïllar-nos i deshumanitzar-nos. M’agradaria saber, si una persona es passa uns dies en un hospital, quantes dotzenes de persones l’aniran a visitar. No vull ni imaginar-me què ens espera amb l’anomenada intel·ligència artificial.