Carta anomenada atur

Què podem fer els aturats d'aquest país per canviar la nostra situació? Jo formo part d'aquest col·lectiu maleït que cada vegada és fa més i més gran. S'hi ha d'estar per saber com ens sentim. És una mescla d'autocompassió i desesperació, però també té el seu ingredient de sentiment de culpabilitat. A sobre, ens sentim culpables! El que ens faltava per acabar d'adobar el nostre estat d'ànim! Però és així: culpables de no saber-ne més, d'això o d'allò, de no estar millor preparats, de no estar a l'alçada del que s'espera de nosaltres com a mereixedors d'aquest fosc objecte de desig en què s'ha convertit l'ocupació.

No tinc allò què es diu optimisme. Més aviat al contrari. Em sento impotent, frustrada, indefensa davant el futur. Veig que, a poc a poc, la ràbia em va minant. En sóc completament conscient. I tinc por que la ràbia no es torni resignació. Necessito recordar-me que sóc competent, que serveixo per a quelcom. Però, fins i tot l'autoestima s'ha tornat un esforç, així com les idees, els recursos, les ganes... Si us plau, algú pot dir-me què hi puc fer?