‘La resta d'Espanya'

Encara hi ha una colla de reminiscències de la salvatge dominació franquista –una ideologia endèmica d'Espanya que sobreviu–. Potser es va massa a poc a poc pels que tenim pressa, però és evident, pel que fa a Catalunya, que tot sembla que es va superant. No vull menysprear el gran esforç català per desempallegar-se d'aquella llosa tan feixuga. Tot el contrari: tal com he dit sempre, la resistència i la recuperació de Catalunya constitueix un fenomen admirable i digne de veneració. Recordo poques persones, fins i tot catalanes de soca-rel, que tinguessin la creença o l'esperança que, a hores d'ara, el país s'hauria refet de tal manera.

És necessari, però, seguir avançant. El procés de descolonització econòmica ha de ser encapçalat pels que en saben i poden, igual que la política i la social; però la descolonització mental de la societat també és important i ha de continuar sent una feina de tothom. El llenguatge català, que reflecteix la manera de ser i d'entendre de llurs parlants, també s'ha d'acabar d'esmenar. Així com insisteixo que del que la gent en sol dir llengua castellana hauria de dir-ne espanyola, per raons ja exposades el passat 31 de març en aquest mateix diari (a Espanya, l'espanyol i a Catalunya, el català), he de dir que tampoc m'agrada sentir tan sovint als catalans referir-se a “la resta d'Espanya”, ja que es deixa implícit que Catalunya n'és una part integral.

Fins ara –i no hi ha encara remei– Catalunya forma part de l'Estat espanyol, però no pas d'Espanya.

Potser més aviat caldria dir senzillament, si es vol posar-hi una mica d'ironia: el “que resta d'Espanya”, que és el més exacte després de tot allò que va tenir, però quan es parla del país que en aquests moments encara domina Catalunya en gran manera, s'ha dir-li senzillament el que és: “Espanya”. D'altra manera es va en contra d'allò pel qual estem lluitant: que Catalunya arribi a ser de fet el que molts creiem que és en realitat.