L'endemà del dissabte

Fa anys, vaig presentar un anarquista escocès, que feia una visita a Barcelona, a un afiliat de la CNT, tot dient que es tractava “d'un amic d'Anglaterra”. L'escocès, que com a bon àcrata abominava de qualsevol cosa que traspués ni que fos el més mínim tuf de nacionalisme, en sentir la paraula Anglaterra –l'única paraula que devia entendre, ja que no en sabia ni un borrall, de català –em va escridassar: “I'm not English, I'm Scottish!”. Vet aquí, potser, la diferència entre els escocesos i molts catalans: aquells saben què són. És més: per a l'amic, ser escocès era un fet i punt, lliure de qualsevol implicació ideològica.

Des que el Partit Nacional Escocès va guanyar, fa poc, la majoria absoluta al Parlament del seu país, la premsa i els polítics probritànics no han deixat d'afirmar, amb un cofoisme postís, que això no significa pas que una majoria dels escocesos volen la secessió. Ara bé, el diari independentista Newsnet Scotland acaba de recalcar que les enquestes més recents demostren que una majoria d'escocesos sí que estan en contra de la Unió (de la Gran Bretanya) en la seva forma actual. Com a Catalunya, n'hi ha que volen marxar-ne del tot i n'hi ha que volen força més autonomia, però gairebé ningú no vol continuar menjant el pa constitucional de cada dia.

Si Newsnet Scotland és, fins a un cert punt, l'equivalent escocès de l'Avui, l'homòleg de La Vanguardia podria ser The Scotsman, amb la diferència que a aquest diari més aviat conservador li ha faltat temps per implicar-se a fons en el debat sobre la independència: el 17 de maig, per exemple, va dedicar un reportatge a la possibilitat que Escòcia tingui les pròpies forces armades. No deu ser casualitat, tampoc, que entre els catorze diputats britànics que –el 14 de juliol del 2010– van presentar una moció al Parlament de Londres a favor del dret de la Catalan nation a l'autodeterminació hi hagués una representació ben nodrida d'escocesos. Ja ho hem dit: els escocesos ho tenen clar. No és per res que ells van inventar l'adjectiu canny, que vol dir alhora “espavilat” i “ple de sentit comú”, un mot que no té cap equivalència exacta en català; de la mateixa manera que l'expressió fer la puta i la Ramoneta, posem per cas, no té cap equivalent escocès, ja que el concepte que il·lustra els és del tot aliè.