Notícies de Thuram
Ha demostrat que més enllà del futbol hi ha vida i vida intel·ligent i que el més important del seu cos no eren les cames, sinó el cervell
Fent un dels recorreguts parisencs que més m'agraden, el de les llibreries de la rue des Écoles, pensava que era també un itinerari estimat per Lilian Thuram, l'exfutbolista del Barça. Ell mateix m'ho havia comentat un dia, tot dinant. Al 25 d'aquest carrer, m'aturo a la llibreria Présence Africaine i després de badar-hi una estona hi descobreixo un llibre, a la coberta del qual apareix el rostre del futbolista. No va d'esports, ni de memòries d'èxit futbolístic o d'inventari d'anècdotes banals, fruit d'anys d'activitat professional. És un assaig contra el racisme i per una República intercultural i post-racial, una obra col·lectiva dirigida per ell, el Manifest pour l'égalité, on col·laboren noms destacats com Michel Wieviorka, Pascal Boniface o Lluís Sala Molins.
Thuram, descendent d'esclaus senegalesos, va néixer fa 40 anys a Pointe-à-Pitre, a l'arxipèlag antillà de Guadalupe, i als nou anys s'establí amb la família a París, on es formà. Després d'un aprenentatge futbolístic en equips locals, el 1991 començà la seva carrera al Mònaco, des d'on passà al Parma, després a la Juventus i, finalment, al Barça, el 2006. Una malformació cardíaca li féu abandonar la pràctica de l'esport dos anys més tard, malgrat que ell esperava retirar-se al Paris Saint Germain. Defensa de prestigi, va guanyar la lliga i la copa franceses, així com el campionat del món i d'Europa, com a membre de la selecció francesa, en la qual va batre el rècord de pertinença, en ser el jugador que més cops en vestí la samarreta. Ja lluny dels estadis, ha demostrat que més enllà del futbol hi ha vida i vida intel·ligent i que el més important del seu cos no eren les cames, sinó el cervell, en contrast amb la indigència cultural i de valors que tant senyoreja per certs ambients.
El mateix 2008 en què penjava les botes també creava la Fundació Lilian Thuram Educació contra el Racisme. Dos anys després publica Mes étoiles noires. De Lucy à Barack Obama, una reivindicació de la negritud davant el monopoli dels estels blancs i les pàgines en blanc de la història, llibre que va merèixer el premi Seigmann contra el racisme (2010). Ara acaba de veure la llum el seu Manifest pour l'égalité, obra col·lectiva de 22 col·laboradors, dirigida per ell i qualificada per la crítica com a “excel·lent, intel·ligent i plena d'humanitat”. Aquí ja va demostrar que era un futbolista “diferent”, en acompanyar Oleguer Preses en un acte de suport a La Bressola, les escoles catalanes de Catalunya Nord i reivindicar-ne el dret a la llengua. Era el mateix 2007 en què a Barcelona li concedien el premi Christa Leem pels valors que defensava. Crític amb Sarkozy, felicità la llavors candidata Ségolène Royal quan el PSF expulsà dels seus rengles Georges Frêche, president del Llenguadoc-Rosselló, pels seus comentaris racistes en manifestar que a la selecció francesa de futbol hi havia massa negres...
En l'actualitat és membre de l'Alt Consell per a la Integració, organisme públic que elabora un informe anual per al primer ministre francès sobre la cohesió social, la immigració i la integració. Hi figura al costat de noms com ara Jean Daniel o Gilles Kepel. També és el comissari general de la gran exposició Exhibitions, l'invention du sauvage, visitable fins al juny a París, sobre el personal humà procedent de tots els continents, llevat d'Europa, personal que era exhibit a occident en espectacles de circ, teatre, cabaret, zoos o desfilades, en el marc de les exposicions universals o colonials. Militant incansable contra el racisme i a favor de l'existència d'una sola raça humana, amb igualtat de drets i oportunitats, passeja aquesta bona nova per escoles i instituts. “El pròxim cop, vull que parlem de les Antilles. I de Catalunya...”, va dir-me en acomiadar-se. Tenim, doncs, un dinar pendent.
