La il·lusió

Què seria l'estiu sense les bones lectures? Com hauria estat la meva vida si en aquell retir per les muntanyes d'Àvila en l'adolescència no hagués descobert una biblioteca plena de clàssics russos del XIX? Com hauria resistit a l'Hospital Militar o llocs encara més sòrdids sense l'ajuda dels llibres? La resposta només ofereix alternatives fraudulentes.

La lectura és un gest íntim i un retrobament amb tu mateix a través del mèdium en què es converteix l'escriptor. Quan et publiquen, la recepció dels teus textos va a través dels ulls i la ment del lector cap a la projecció del seu propi plànol, del seu món, diferent del que tu has generat. Quina forma d'alquímia perfecta: enviar el teu plaer o dolor cap a interlocutors que no saps qui són i que hi podran accedir quan tu ja no hi siguis.

En un impagable assaig sobre veritats i mentides de la literatura, el novel·lista hongarès Stephen Vizinczey escriu que no has de deixar passar un sol dia sense rellegir algun text extraordinari. Com s'ha de fer la tria? No crec que aquesta columna hagi de fomentar cànons. Cadascú en té i s'han de fixar que Vizinczey parla de rellegir, que és un verb perillós. No els fa por recuperar llibres que els havien transformat en altres èpoques? Serem ara idèntics a com érem quan els vam llegir per primer cop?

La solució ens la pot donar un dels escriptors més savis del nostre temps, Peter Handke, quan diu que les il·lusions apareixen per convertir-se en desenganys, tot i que reconeix que no hi ha res més fort i més bo que les il·lusions. I no té un bon llibre la forma d'una il·lusió?