Opinió

Actualitat de Vicens Vives

Els contactes amb
l'exili i la relació amb Josep Tarradellas i
Josep Pla teixiren els fils d'un món que encarnava les aspiracions de
canvi i de llibertat

El 28 de juny de 1960 va morir a Lió l'historiador gironí Jaume Vicens. Amb un tremolor d'emoció, la societat catalana se sentí fortament trasbalsada per aquest fatal desenllaç. Les imatges de l'enterrament de Roses, el fèretre en un carro estirat per un cavall, els camps i el cel oberts, l'horitzó de la plana empordanesa no podien amagar la tristesa i la desolació. Per raons diferents, els mateixos sentiments que han aflorat solidàriament aquests darrers dies arran del brutal incendi que ha assolat una part significativa d'aquests paisatges.

Han passat cinquanta-dos anys d'ençà d'aquell enterrament i cent dos des del naixement de Vicens, a Girona. Els actes del centenari i cinquantenari organitzats, l'any 2010, van posar en relleu la força d'una personalitat seductora, la pulsió intel·lectual d'un projecte historiogràfic situat en el camí de la revisió, la interpretació, la suggestió i la petjada profunda d'un mestratge, d'una obra i d'un projecte. És sorprenent com en el conjunt dels actes del centenari han anat aflorant nous materials, que han subratllat la permanent actualitat de les seves aportacions.

Però la novetat més important es faria esperar encara un parell d'anys i ha arribat ara, com un fruit esplèndid. Es tracta del llibre que han escrit Cristina Gatell i Glòria Soler, Amb el corrent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives (Barcelona, Quaderns Crema, 2012). Les autores segueixen el rastre de la biografia personal, intel·lectual i política de Vicens. Ho fan amb ànim d'interrogar el perfil biogràfic que ja coneixíem per biografies anteriors, com la cabdal de Josep M. Muñoz, des d'una òptica diferent. Es tracta de mirar de trobar un fil singular construït en un constant teixir i desteixir entre la construcció d'un projecte intel·lectual i acadèmic, i la definició pragmàtica d'un projecte polític embrionari que es destil·la de la lectura atenta de testimonis diversos.

El combat pel projecte acadèmic integrat en la lluita per fer una revisió a fons de la història d'Espanya i de la història de Catalunya és un combat per desmuntar l'artificiositat d'un discurs que es basa en una interpretació interessada i apriorística de la història de la península, per eliminar totes les rèmores d'una visió antiquada i reaccionària, i per situar en el mapa de la geografia universitària la llavor d'una revisió en profunditat. Aquest combat el porta a la recerca d'aliances amb grups d'influència i de pressió dins el règim, com el grup d'Arbor, que el situen al cor dels conflictes d'interessos que mouen l'evolució del franquisme. Sempre amb un afany de col·locar un discurs renovador i de canvi. Des del camp intel·lectual, encara el canvi de metodologia i tema, l'evolució cap als temes d'història contemporània, i l'interès per situar davant dels ulls de la societat catalana els personatges d'una classe dirigent, els capitans d'indústria, que havien transformat i modernitzat el país. I situa el seu afany revisionista en els dos assaigs més reeixits i en la seva integritat encara no substituïts, que foren en la dècada dels cinquanta la seva Aproximación a la historia de España i la seva Notícia de Catalunya. És la seducció d'aquests textos que engresca amics i tertulians, grups i lobbies, intel·lectuals i empresaris que acudien a la cita setmanal de casa seva i conspiraven junts per tal de promoure i impulsar un canvi. Destino, primer, i Serra d'Or, després, serien les tribunes d'aquest combat més polític que buscava obrir escletxes reiterades i complicitats nacionals i internacionals amb l'objectiu d'afeblir el règim i engrandir-ne les contradiccions. Els contactes amb l'exili i una relació preferent i d'admiració recíproca amb Josep Tarradellas i l'amistat de Josep Pla teixiren els fils d'un món que encarnava les aspiracions de canvi i de llibertat. L'aportació documental dels textos que emparaven alguna d'aquestes activitats i, molt singularment, l'“Aliança pel redreç de Catalunya” (desembre de 1956) i l'“Avantprojecte de constitució definitiva del consell de coordinació social catalana” (maig de 1958), deixen constància d'un grau d'articulació més avançat del que podíem suposar, si bé, naturalment, no ho podem deslligar de l'evolució que feien en paral·lel els partits i sindicats en la clandestinitat i el calendari de les vagues més significatives que van ser sotragades viscudes i seguides per Vicens.

La interrupció brutal de 1960 no impedeix una anàlisi molt lúcida i en un text rescatat de l'edició d'una obra col·lectiva d'història d'Europa feta a Itàlia en francès, ens situa davant d'una visió de rabiosa actualitat amb anticipació de dècades. Efectivament, al llibre Espanya contemporània (1814-1953) (Barcelona, Quaderns Crema, 2012), editat per Miquel Àngel Martín Gelabert, hi descobrim un Vicens desinhibit. Sense les cuites de la censura que l'havien atabalat pels seus llibres, pels d'en Pla i pels de l'editorial Teide. Capaç de posar distància i alhora d'aproximar-se a la realitat en una interpretació dels fets inapel·lable.

“L'Espanya del segle XX ha cercat el lloc exacte que li pertocava dins el concert de les nacions. El fet que no l'hagi trobat, que hagi sacrificat tantes forces en tantes iniciatives estèrils, no ha de fer perdre l'esperança de futur que el seu poble mereix, i que, en certa manera, li està garantit pel lloc estratègic privilegiat que ocupa al món. Potser l'experiència dels últims temps haurà ensenyat a tots els espanyols que el divorci produït el 1808 entre tradició i progrés, unitat i diversitat, ortodòxia i dissidència, és desuet.” (p.241-242).

Passat el miratge viscut entre 1977 i 2010, que va portar a la creença fictícia que sí que havia trobat el lloc, seguim ara entrebancats en aquell joc desuet de contraris que és l'esca del fracàs. I de moment no es veu en l'horitzó un Vicens que sàpiga interpretar el desllorigador del futur. Espanya intervinguda i Catalunya amb més autogovern que mai i més dependència que mai. La paradoxa del segle XXI i els mots encreuats que s'han de resoldre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.